L'himne d'Espanya no té lletra

Quan sona l'himne espanyol, els jugadors no canten perquè no hi ha res a cantar. La Marxa Reial és un dels poquíssims himnes nacionals del món sense lletra oficial —l'acompanyen els de San Marino, Bòsnia i Hercegovina i Kosovo—, i no pas perquè es perdés pel camí: en més de dos segles i mig no n'ha tinguda mai.

La melodia apareix documentada per primer cop el 1761, en un llibre de tocs militars, com a «Marxa Granadera». Ni tan sols se sap del cert qui la va compondre.

Lletres, en canvi, n'hi ha hagut moltes: amb Alfons XIII se'n cantava una d'Eduardo Marquina; durant el franquisme, una altra de José María Pemán. Cap no va ser oficial i totes van caure amb la seva època. L'últim intent va ser el 2008: el Comitè Olímpic Espanyol va triar una lletra guanyadora entre milers de propostes, la polèmica va esclatar en hores i la van retirar al cap de pocs dies.

Així que Espanya competeix amb un himne que es taral·leja. Aquell «lo-lo-lo» dels estadis no és desgana: és, literalment, tot el que hi ha.