Margen
El va trobar al fons del penjador, en una botiga de segona mà, entre jaquetes que feien olor d'altres vides. Se'l va emprovar per emprovar-se'l. Li quedava com cosit a sobre: les espatlles exactes, les mànigues exactes. Al folre, brodades amb fil granat, hi havia les seves inicials. Va riure tot sol. Quina casualitat.
La dependenta li va fer un descompte sense que el demanés. «Aquest abric torna molt», va dir, com qui parla del temps.
A casa va descobrir una butxaca interior i, a dins, un paper doblegat en quatre. Va reconèixer la lletra abans que les paraules, perquè era la seva: les mateixes majúscules tortes, la mateixa coma capriciosa.
«Aquesta vegada, queda-te'l.»
Va penjar l'abric, va tancar l'armari a poc a poc i no en va parlar durant el sopar. Al matí va tornar a mirar. El paper encara hi era, doblegat en quatre, esperant.
Era en blanc.