Nekane ofereix salvar un sol títol dels dos-cents

Abans: Ainhoa Cortabarria va trobar en un llibre del 1974 el capítol quart escrit per Herminia Sasal, mestra morta el 2011 i mai acreditada.

Queden 118 títols i sis dies. Ainhoa Cortabarria, restauradora de la Biblioteca Provincial d'Osca, ho tenia apuntat a llapis al cantell de la taula: 118 entre 6 són vint al dia, i una verificació decent —portada, col·lació, segells, fitxa i estat— li portava quaranta minuts per llibre. Vint llibres són tretze hores. La jornada són set.

Nekane Ferrer, inspectora del Programa Nacional de Desduplicació, va arribar a les deu amb una carpeta i sense abric, com qui no té intenció d'asseure's. Va deixar el calendari nou sobre la taula, girat cap a Ainhoa perquè el llegís del dret.

—El 19, a les sis, moll del darrere, dos camions —va dir—. Això ja ho sap. Vinc per l'altra cosa.

—Quina altra cosa?

—L'article nou del reglament de campanya.

Fabián Oyarzun, cap de sala i responsable de l'espurgada, va sortir de darrere de la prestatgeria amb el llistat imprès a la mà. Feia dues setmanes que mesurava la feina d'Ainhoa en llibres per hora i a ell tampoc li quadrava.

—L'article nou no l'he vist —va dir.

—És al reglament, no a l'ordre. Per campanya i per província es pot treure del lot un títol i marcar-lo com a exemplar patrimonial. Un. No es tritura, no entra en el pes i no torna a desduplicació mai més.

—Un de cent divuit —va dir Ainhoa.

—Un de dos-cents catorze, si el vol pitjor. Jo no tria quin. Li dic que la casella existeix i que es tanca el 18 a les dues.

Ainhoa va deixar el llapis al cantell de la taula, damunt del compte.

Els onze dies els hi havien tret el dijous anterior, en tres línies signades de peu. Amb els onze, la verificació sencera sortia: quaranta minuts per llibre, set hores al dia, dos-cents catorze llibres, i encara sobrava una tarda per als segells dubtosos. Sense ells no sortia de cap manera. El que Ainhoa havia fet des del dijous era anar més de pressa: trenta minuts, vint-i-cinc, vint-i-dos, mirar la portada i la fitxa i no l'interior. El dimarts va signar catorze verificacions que no eren verificacions.

—No faré vint al dia —va dir.

—Això és cosa del seu cap —va dir Nekane.

—És cosa meva —va dir Fabián—. Si el lot surt sense col·lacionar, la signatura de l'acta és la meva.

—El lot surt el 19 amb la seva signatura o amb la meva. L'única cosa que canvia és de qui és el nom.

Ainhoa va agafar el llistat de la mà de Fabián i el va posar al costat del calendari. Cent divuit títols en dues columnes, amb el nombre d'exemplars al marge. Quatre en tenien tres; la resta, dos.

—Ho faré a l'inrevés —va dir—. No verifico cent divuit en sis dies. Verifico bé els quatre que tenen tres exemplars, i amb els dies que queden faig l'expedient d'un.

—D'un —va repetir Nekane.

—D'«Oficios de invierno», Osca, impremta Tramullas, 1974. Cinc-cents exemplars aleshores i dos al sistema ara.

Fabián va deixar el llistat.

—Ainhoa, si dediques sis dies a un llibre, el 19 signo una acta de cent catorze títols sense col·lacionar i l'expedient disciplinari me l'obren a mi.

—Si dedico sis dies a cent divuit, el 19 signes una acta de cent divuit títols sense col·lacionar. La diferència són quatre llibres i un expedient.

Nekane va mirar el rellotge de paret, que anava onze minuts avançat des del març i que ningú no havia corregit.

—La seva companya té raó en l'aritmètica —va dir—. I m'és igual. Jo no decideixo què se salva. Jo decideixo quan arriba el camió.

Ainhoa es va aixecar, va treure del passadís el carro buit i el va arrimar a la taula. Va localitzar al llistat els quatre títols amb tres exemplars —dos manuals d'agrònoms, una gramàtica i un volum d'actes municipals—, els va baixar de la prestatgeria i els va posar al carro, un damunt de l'altre, amb la fitxa ficada a la primera pàgina.

Després va obrir la seva llibreta a la pàgina del dimarts, on hi havia les catorze verificacions de vint-i-dos minuts, i les va ratllar amb una sola línia de dalt a baix.

—Això està signat i pujat al sistema —va dir Fabián.

—I ratllat a la meva llibreta. El 19, quan l'inspector de torn demani el paper de treball, hi trobarà catorze títols marcats com a no col·lacionats i el meu nom al costat. Són catorze, Fabián, no cent divuit. Això es pot defensar.

Fabián es va quedar mirant aquella ratlla una bona estona. Després va agafar el llistat, va fer una creu al costat dels quatre títols del carro i li va tornar el full.

Nekane va obrir la seva carpeta i va treure un imprès de dues fulles, grapat, amb la capçalera del programa i una quadrícula petita. El va deixar damunt del calendari, tapant el 19.

—Casella un, títol i any. Casella dos, biblioteca i número de registre. Aquestes les omple vostè en deu minuts.

—I la tres.

—La tres és la raó que ningú no faci servir l'article nou.

La casella tres es deia «Acreditació d'autoria» i demanava dues coses a la mateixa línia: el nom de l'autor tal com consta a la portada i la seva signatura original, en tinta, dins del requadre. A sota, en cursiva i en cos sis, una condició d'una sola línia: «Només s'admet la signatura de l'autor de l'obra en vida».

Ainhoa va llegir aquella línia dues vegades. Després va buscar a la fitxa del llibre l'únic domicili que hi figurava, el del dipòsit legal del 1974, i el va copiar al revers de l'imprès: Casimiro Lete Arbués, vuitanta-nou anys, Ayerbe.