Margen
Abans: l'Ainhoa Cortabarria va trobar als originals del 1974 que el capítol quatre el va escriure una altra màquina d'escriure. Ningú no va signar aquelles vint-i-dues quartilles.
Quedaven 160 títols per verificar quan la furgoneta blanca del Programa va aparcar a la rampa de càrrega. L'Ainhoa Cortabarria, restauradora de llibres de la Biblioteca Provincial d'Osca, ho va saber abans de veure la cara a ningú: en Fabián Oyarzun, cap de sala i responsable de l'espurgada, havia baixat a rebre-la amb la carpeta de tapes dures, la que només treu quan ve algú de Madrid.
—Nekane Ferrer, inspectora del Programa Nacional de Desduplicació —va dir la dona, i va donar la mà a l'Ainhoa abans que al Fabián—. És vostè qui verifica?
—Dos-cents catorze títols. En porto cinquanta-quatre.
—Cinquanta-quatre en onze dies.
—Cinquanta-quatre oberts un per un. Verificar no és comptar.
La Nekane va treure una tauleta de la bossa, la va deixar al taulell de devolucions i va girar la pantalla perquè la veiessin tots dos. Era un calendari de ruta amb quatre províncies i una columna d'hores on Osca sortia dues vegades.
—La planta de Sabiñánigo entra en manteniment el 22 —va dir—. Tres setmanes aturada. Si el seu lot surt el 30, es queda aquí fins al setembre, i al setembre no hi ha partida de transport. Li ho dic amb l'ordre a sobre: els camions vénen el 19.
En Fabián va fer el compte abans que l'Ainhoa.
—Això són onze dies menys.
—Onze —va dir la Nekane—. I no els trec jo. Els treu una màquina que fa des del març que està aturada.
L'Ainhoa va obrir la carpeta de tapes dures i en va treure el full de ruta vell: 214 títols, 30 de juny, dos operaris de reforç promesos que no van arribar mai.
—Amb onze dies menys em toquen vint títols al dia —va dir—. I verificar un títol vol dir obrir-lo, mirar si té marques, comprovar si en queda cap altre exemplar en algun lloc i signar amb el meu nom que es pot triturar. Això que signo jo no ho signa ningú més.
—Quants n'ha trobat amb marques?
—Un.
La Nekane va aixecar la vista de la tauleta per primera vegada.
—Un de cinquanta-quatre?
—Un de cinquanta-quatre. I aquest un consta destruït el 14 de març, a Sabiñánigo, a la planta que vostè diu que entra en manteniment el 22.
En Fabián va escurar-se la gola i va mirar cap a la rampa, on el conductor de la furgoneta fumava d'esquena.
—És un error d'acta —va dir—. La Remei Balaguer, l'operària de la planta, signa per quilos. Ja ho vam parlar.
—Ja ho vam parlar —va repetir l'Ainhoa—, i el llibre continua a la taula nou.
Hi va anar i va tornar amb el llibre obert per la pàgina onze. El va deixar damunt el taulell, davant de la tauleta.
—«Oficios de invierno», Osca, 1974, impremta Tramullas —va dir—. Miri el marge.
La Nekane Ferrer no el va mirar. Hi va posar la mà a sobre sense arribar a tocar-lo, com qui subjecta un paper que se'n vola.
—Jo no llegeixo els llibres. Llegeixo els lots.
—Són cinc paraules a llapis. Li costa quatre segons.
—Si el llegeixo, he d'anotar que l'he llegit, i llavors aquest títol entra en un procediment que dura quatre mesos i vostè el té aquí, dins d'una caixa precintada, fins al novembre. És això el que vol?
L'Ainhoa va retirar el llibre i el va tancar amb totes dues mans, a poc a poc, sense marcar la pàgina.
—Vull vuit dies que no m'ha donat ningú.
—Vuit dies són els que hi ha.
L'Otilia Bergua, catalogadora del fons antic, trenta-un anys al lloc, havia pujat del soterrani amb dues caixes i les va deixar a terra sense que ningú l'hi demanés. Es va quedar dreta al costat, amb les mans a les butxaques de la bata.
—Jo tinc quatre mil dos-cents títols allà baix —va dir—. Em deixen quedar-me'n quatre-cents. Si em treuen onze dies, no trio millor: trio abans.
—Ningú no li treu res, senyora. S'avança.
—S'avança vostè. A mi se'm treu.
La Nekane Ferrer no va discutir. Va demanar un bolígraf i en Fabián li va donar el de la biblioteca, el que va lligat amb un cordill al taulell des que van començar a desaparèixer. Va signar l'ordre allà mateix, dreta, i va escriure la data a mà sota la signatura: 19 de juny del 2038, sis del matí, dos camions, moll del darrere. Després va arrencar la còpia groga i la va deixar dins de la carpeta del Fabián, sense deixar-la anar del tot fins que ell la va agafar.
—Vuit dies —va dir—. I una cosa més, per si li serveix: jo no decideixo què se salva. Decideixo quan arriba el camió.
Se'n va anar per la rampa amb el mateix pas amb què havia entrat. El conductor va apagar el cigarret contra la sola i li va obrir la porta.
L'Ainhoa es va quedar amb la còpia groga a la mà fins que la furgoneta va sortir a la carretera. Després va tornar a la taula nou, va apartar el carro i va comptar en veu alta el que li quedava, com compta la gent que treballa sola: 160 títols, 8 dies, 20 al dia. A la taula, obert per la pàgina onze, hi continuava l'únic dels cinquanta-quatre que no havia pogut signar.