En Fabián li ensenya la porta que no té registre

Abans: l'Ainhoa Cortabarria verifica 214 títols abans que arribin els camions. L'exemplar 215 consta destruït al març i encara és a la sala.

El número de la pissarra és 198. L'Ainhoa Cortabarria l'esborra amb la màniga cada matí i escriu a sota el que toca; fa setze dies que verifica títols i encara no s'acostuma a la lentitud amb què baixa la xifra. Un títol són quaranta minuts llargs: comprovar el registre, comptar el que queda a planta i signar quants exemplars sobren. Dos-cents catorze el primer dia. Cent noranta-vuit aquest matí.

A les nou i vint va aparèixer en Fabián Múgica, transportista del dipòsit extern, amb la granota blava i una carpeta d'anelles sota el braç.

—M'ha dit la Remei que vas preguntant per préstecs.

La Remei Bagué era la cap de sala, la que signava les actes de destrucció. L'Ainhoa havia après en tres setmanes que tot el que se li preguntava a la Remei acabava sortint, amb dos dies de retard, per la boca d'un altre.

—Pregunto per un de concret. —Va posar el llibre damunt del carro—. Aquest va sortir de l'edifici i va tornar. Té notes a llapis datades el novembre del 2036. I la fitxa de préstec és neta des del 1998.

—És clar que és neta.

—«És clar» no em serveix, Fabián.

Ell va deixar la carpeta al costat del llibre i no la va obrir.

—Baixa amb mi.

Van baixar per l'escala de servei fins a la planta menys u, on el passadís s'estreny i fa olor de cartró moll. Al fons hi havia una porta metàl·lica de dues fulles, amb barra antipànic i un adhesiu descolorit: CÀRREGA. No tenia lector de targeta. No tenia torn. No tenia la capseta grisa que a la resta de l'edifici pita quan un llibre passa sense registrar-se.

—Aquesta és la porta —va dir en Fabián—. Per aquí no surt cap préstec. Per aquí surten palets.

—I qui registra els palets?

—Jo. En paper. —Va aixecar la carpeta—. Quan la sala es queda sense lloc es fa una descàrrega al dipòsit extern de Sabiñánigo. S'omple un albarà, se signen les caixes i se'n van. Quan tornen, un altre albarà. El programa de préstecs no se n'assabenta perquè això no és un préstec, és un trasllat intern. Són dues aplicacions diferents i no es parlen des que les va comprar l'Administració.

L'Ainhoa es va quedar mirant la barra antipànic.

—O sigui que un llibre pot passar-se dos anys fora d'aquest edifici, tornar, i a la seva fitxa no hi apareix res.

—Se'n pot passar vint. He mogut caixes de mil dos-cents quilos amb menys paperassa de la que em demanes tu ara.

—No et demano paperassa. Et demano l'albarà d'aquest.

En Fabián va bufar i es va asseure al graó amb la carpeta oberta sobre els genolls. Els albarans van per any, i dins de l'any per número de caixa, mai per títol, així que van haver d'anar a l'inrevés: l'exemplar 215 estava catalogat a la sala 2, la sala 2 es va buidar l'octubre del 2036 per l'obra del fals sostre, i d'aquella descàrrega n'havien sortit catorze caixes.

—Catorze —va dir ell—. I a onze no hi cap un llibre d'aquest gruix, perquè anaven d'infantil.

Van trigar vint minuts. L'Ainhoa llegia els números en veu alta i en Fabián passava fulls amb el polze mullat. A la tercera de les tres caixes possibles va aparèixer una línia escrita a mà, amb bolígraf blau, a la casella que l'imprès anomena REBUT PER i que gairebé ningú omple, perquè el dipòsit hi estampa el segell i s'ha acabat.

No era un segell. Era un nom: Casimiro Lete.

L'Ainhoa no va dir res durant uns segons. Després va assenyalar la carpeta.

—Falta la tornada. Si va sortir l'octubre del 36 i al novembre algú escrivia a dins, el llibre va haver de tornar després.

—La tornada és al trenta-set. —En Fabián va passar al separador següent i hi va anar directe—. Aquí. Nou de maig del 2037, quan van acabar el fals sostre. Dotze caixes de tornada, dues es van quedar allà per humitat. Aquest viatge el vaig fer jo.

—I te'n recordes?

—Me'n recordo que plovia i que el muntacàrregues estava espatllat. D'un llibre no me'n recordo, Ainhoa. En vam pujar catorze mil.

L'albarà de tornada duia el segell del dipòsit, blau i tort, igual que els altres dos-cents de la carpeta. Cap lletra a mà. L'Ainhoa el va comparar amb el d'anada una bona estona, i el que li va quedar clar no era cap misteri: era una canonada. L'exemplar 215 havia sortit de l'edifici en un palet, havia passat set mesos a vuitanta quilòmetres d'allà i havia tornat en un altre palet. Dos albarans, dues signatures, cap préstec. La fitxa era neta des del 1998 perquè el llibre no l'havia tocat mai.

L'única cosa que sobrava en tota aquella cadena eren dues paraules escrites a bolígraf.

—Qui és, aquest? —va preguntar l'Ainhoa.

—Ni idea. Al dipòsit signem tres persones i cap no es diu així.

L'Ainhoa es va apuntar el nom al dors de la mà, damunt de la tinta del 198. A dalt, a la sala 2, la pissarra encara marcava 198 i ningú no havia verificat res en tot el matí.

—Doncs algú va entrar en un dipòsit de l'Estat, es va endur un llibre que no era seu, el va tornar amb notes a llapis dos anys després i el va signar amb el seu nom i la seva lletra. Qui és en Casimiro Lete, Fabián?