La que regava a mitjanit

La meva veïna regava el jardí a les tres de la matinada. Durant anys vaig creure que era insomni. La nit que no vaig poder dormir i vaig mirar per la finestra, vaig entendre que no regava plantes.

No hi havia plantes. Hi havia, en canvi, petits monticles de terra arrenglerats amb una cura de jardinera, i ella anava un per un amb la regadora, xiuxiuejant-los alguna cosa que el vidre no em deixava sentir.

L'endemà al matí vaig baixar amb qualsevol excusa. El jardí era normal: rosers, una figuera, un banc de ferro. Li vaig preguntar, com qui no vol la cosa, si dormia bé.

—Rego de nit perquè no es noti —va dir somrient—. De dia, tothom voldria saber què hi creix.

Vaig tornar a casa i no vaig dir res. Aquella nit, a les tres, vaig deixar la persiana abaixada. Hi ha veïnats sencers sostinguts per les preguntes que un decideix no fer.