
T'aixeques a buscar les ulleres, creues la porta del menjador i a tres passes ja no saps què hi anaves a fer. Tranquil, no és l'edat. El culpable té forma de marc de porta.
Gabriel Radvansky, psicòleg de la Universitat de Notre Dame, ho va mesurar el 2011 amb Sabine Krawietz i Andrea Tamplin. Els voluntaris duien un objecte amagat dins una capsa i el traslladaven d'una taula a una altra. Uns recorrien la distància dins la mateixa habitació; altres creuaven una porta. Els que creuaven recordaven pitjor què duien a les mans. Ho van provar en habitacions reals i en habitacions virtuals, i va sortir el mateix.
El detall que ho explica va arribar després: tornar a l'habitació d'origen no arreglava l'oblit. Si fos cosa del decorat, tornar-hi ho retornaria. El que fa el teu cap és tancar l'episodi al llindar i obrir-ne un de nou, igual que qui desa un arxiu i obre el següent. L'anterior segueix al disc, però ja no és a la pantalla.
Contra això funciona anomenar. Abans de creuar, digues en veu alta què vas a buscar —«les ulleres», dues paraules— i emporta-t'ho dit a l'altre costat.