Li demana el préstec al noi que va suspendre a la seva classe

—Bon dia, Iker. —Ana Ruiz va plegar el paraigua i el va deixar a un costat del mostrador—. Vinc pel de la teulada. Ja sabia que vostè era el nou director.

Iker Berastegi havia suspès Llengua de 4t d'ESO dues vegades amb Ana Ruiz. Al juny, al setembre i a l'extraordinària d'octubre. Ara tenia quaranta anys i portava l'oficina.

—Segui, senyora Ana. Vuit mil, oi?

—És el que diu el pressupost. La pensió són mil tres-cents vint.

Iker va mirar la pantalla i va sortir el mateix paper que a tothom. Ella tenia seixanta-set anys, la casa al seu nom i cap altre deute. El sistema la rebutjava per edat i per ràtio.

—Li puc oferir cinc a vuit anys. Amb aval de la seva filla, set. Vuit no.

—Iker.

—Digui'm.

—Va ser vostè l'únic alumne que em va trucar a casa el dia que em vaig jubilar.

Iker va aixecar la vista del teclat.

—Signi per set i faci la firma de sempre. De l'aval me n'encarrego jo.