El bitllet de 1998 no es va arribar a anul·lar

Abans: L’Olalla, revisora del 803, va confirmar que 61 signants viatjaran el dia 31, però la línia ja no permet emetre bitllets.

Queden dues nits. A les sis i set minuts de la tarda, la Casilda Trigo, cap d’estació de Ribadeña, havia ocupat la taula d’embalar amb la carpeta de 1998, tres manuals de tarifes i el comunicat del tren que no va sortir.

L’Olalla Berruezo, revisora del 803, hi va deixar al damunt el correu de l’expedient que en Serafín Mardones, cap de servei, ja tenia datat per al dia 31.

—Ahir a la nit vas dir que eren paper de col·leccionista.

—Ahir a la nit feia catorze hores que era aquí i m’ho vas preguntar després de tancar la venda —va dir la Casilda—. Avui et contestaré amb un article, un segell o una disculpa. Per aquest ordre.

La Puri Berruezo, cosidora jubilada i signant número quatre, va entrar sense trucar amb el quadern on havia comptat les seixanta-una confirmacions. El va deixar al costat dels manuals, va veure la pols i el va tornar a agafar.

—Si un bitllet caduca, ho haurà de dir en algun lloc.

—Això és dret ferroviari segons una cosidora —va dir la Casilda.

—I el teu era dret ferroviari segons una senyora cansada.

La Casilda li va apartar una cadira perquè segués. La Puri primer va netejar el seient amb la màniga.

A les sis i vint va arribar l’Amelia Sanchís, mestra jubilada de Ribadeña, amb la capsa de sabates de Vallonga. A dins hi havia els bitllets que encara guardava; els altres continuaven en carteres, sobres i un marc damunt d’un aparador. Tots eren de cartolina taronja: Ribadeña a Puente Alcor, anada, 14 de novembre de 1998.

En Fermín Aizpún, maquinista del 803, va aparèixer amb el termo i es va quedar al llindar, com si entrar en una oficina pogués endarrerir-li la jubilació.

La Casilda va obrir el comunicat d’aquella nit. Una avaria a Corrales havia impedit la sortida del 803 i l’operadora havia enviat un autocar. A la casella de resolució no hi deia «servei suprimit», sinó «servei substituït per carretera». A sota hi havia un codi escrit a màquina: CGT-17.

—A mi em van fer baixar i el passatge el van enviar a l’autocar —va dir en Fermín.

—No hi havia passatge —el va corregir l’Amelia—. Hi havia vuitanta-set persones esperant per fer juntes el viatge que acabaven de salvar. Quan van veure l’autocar, van decidir que allò no era el 803 i se’n van anar cap a casa.

—Això explica per què no hi van pujar —va dir l’Olalla—. No explica què se’n va fer, dels bitllets.

Els van posar damunt la taula de deu en deu. La Puri comptava; l’Amelia comprovava els noms dels qui encara conservaven el seu; la Casilda examinava l’anvers i el revers sota el llum. L’Olalla els anava girant perquè tots quedessin amb la data cap amunt.

Cap no tenia la mossegada de la perforadora. Cap no duia marca de control de l’autocar, segell de devolució ni la ratlla transversal que es feia servir per anul·lar cartolines. Els passatgers que havien pujat les nits anteriors els havien tornat a desar intactes perquè l’Olalla s’havia negat a validar-los.

—Em va semblar una covardia útil —va dir l’Olalla.

—De moment només podem certificar la primera meitat —va dir la Casilda.

Després va buscar el registre de caixa del 14 de novembre. Hi constaven vuitanta-set títols emesos. Al marge reservat a les devolucions hi havia un zero. El full d’anul·lacions estava en blanc i signat al tancament. El del dia 15 començava amb la tarifa ordinària, sense cap anotació que arrossegués aquells números.

La Puri va passar el dit per les tres caselles.

—Zero utilitzats, zero reemborsats i zero anul·lats.

—Zero perforats —la va corregir la Casilda—. Encara no sabem si «no perforat» vol dir «no utilitzat» segons la condició disset.

—En una costura, si no hi passes l’agulla, no està cosit.

—I en una estació no decidim a base de metàfores.

En Fermín va entrar finalment a l’oficina, va llegir els tres zeros i va tornar a sortir per no trencar el costum.

L’Olalla va assenyalar la pantalla apagada de la taquilla.

—La venda de la línia es va tancar el dia 15 d’aquest mes. No en podem emetre ni un de nou.

—Això ja és clar —va dir la Casilda—. La pregunta és si aquests han de ser nous.

Va obrir el manual més gruixut per l’índex. El codi CGT-17 no hi apareixia. Al segon va trobar «Condicions generals de transport» i una remissió a un suplement de 1997. Al prestatge dels suplements hi havia el 14, el 16 i el 18.

—Un paper mal arxivat és un paper perdut —va dir la Casilda.

—Ho dius des de 2006 —va dir en Fermín des de la porta.

—Perquè des de 2006 continueu perdent-los.

Van buscar per torns. L’Olalla va buidar el calaix de circulars antigues. L’Amelia va revisar les carpetes començant per l’última, com corregia exàmens. La Puri va llegir cada llom en veu alta i va apartar dues vegades el mateix arxivador perquè no es refiava de la lletra de la Casilda. En Fermín va aguantar la porta i va assegurar que allò també comptava com a ajuda.

A un quart de vuit havien trobat una multa per fumar de 1997, una reclamació pel volum de la megafonia de Sotoclaro i el plànol d’una taquilla que no s’havia arribat a construir. Del suplement, res.

La Casilda va tornar al comunicat de l’avaria. El codi CGT-17 estava escrit amb una tinta diferent de la resta. A sota, gairebé tapat pel segell, hi havia una segona referència: «Còpia adjunta a reclamacions».

Va anar a l’arxivador que la Puri havia apartat dues vegades. Entre la multa i la queixa de Sotoclaro hi havia dotze pàgines grapades, amb humitat a les cantonades. La Casilda les va dur a la taula, va comprovar l’encapçalament i va buscar l’article 17.

El va llegir una vegada en silenci. Després va col·locar el suplement al costat dels bitllets, va recolzar l’índex sota la línia exacta i el va llegir per a tothom:

—«Els títols expedits per a un servei cancel·lat i substituït per transport per carretera conservaran la validesa fins a la seva utilització, reemborsament o anul·lació expressa». Cap no es va utilitzar, cap no es va reemborsar i cap no es va anul·lar. Els seixanta-un bitllets de 1998 continuen sent vàlids.