Margen«Ojalá» no és una paraula castellana que soni a àrab. És àrab. Ve de l'andalusí «law šá lláh» —si Déu vol—, i cada vegada que la pronuncies estàs repetint, sense saber-ho, una petita pregària d'Al-Àndalus amb vuit segles d'ús a l'esquena.
No va sola. El castellà guarda uns quatre mil arabismes: dorms sobre una almohada (un coixí), esmorzes aceitunas i azúcar —olives i sucre—, pagues la tarifa del lloguer, guardes coses a l'almacén (el magatzem), somies a arribar al cénit, el zenit. Gairebé tot el que comença per «al-» porta a dins l'article àrab.
Les llengües no s'envaeixen: s'abracen i es queden coses l'una de l'altra. El castellà és també l'eco de tots els pobles que el van parlar.
I potser per això «ojalá» és intraduïble amb exactitud: no és «espero que». És un desig amb els ulls tancats, dit cap amunt.
Font: Real Academia Española