Una nena de nou anys va signar l'última ratlla

Abans: La Casilda Trigo, cap d'estació, va ensenyar a l'Olalla un expedient disciplinari datat el 31. La llista de 1998 té un nom ratllat.

Queden sis nits. El 803 va sortir de Ribadeña a les 23:40 del dia 25 amb l'Olalla Berruezo, revisora, comptant seients buits per costum i amb la carpeta verda de 1998 sota el braç, que no era seva i feia dos dies que no tornava.

A les 00:11, en Fermín Aizpún, maquinista que es jubila el 31, va frenar a Vallonga. El baixador està tancat des del 2011: sense llum, sense marquesina i sense ni un sol motiu perquè un tren pari allà onze anys seguits. Va pujar l'Amelia Sanchís, mestra jubilada de Ribadeña, amb un abric blau i una bossa de tela, i darrere d'ella no va pujar ningú.

—Avui ve vostè sola —va dir l'Olalla.

—Avui tocava Ermua del Río, i el d'Ermua treballa de nit —va dir l'Amelia—. El pujo dijous.

—Avui no pugem ningú. Segui a la quatre.

La fila quatre del 803 té la tauleta que no coixeja. L'Olalla hi va posar la carpeta, la va obrir per l'últim full, el de les signatures, i el va girar cap a l'Amelia com es gira una carta de restaurant.

—Vuitanta-set signatures —va dir l'Olalla—. I una ratlla blava sota l'última.

—Vuitanta-vuit ratlles —va dir l'Amelia—. Va comptar bé l'altre dia.

—La Casilda diu que aquella ratllada la va fer vostè la mateixa nit de l'acta, perquè la tinta és la del seu bolígraf i perquè ningú més va tocar la carpeta fins al 2011.

—La Casilda Trigo fa vint anys que és cap d'estació i no s'equivoca en coses de paper.

—Doncs digui'm el nom.

—Ara l'hi dic. Abans contesti'm una: per què es pensa que aquest tren para a Vallonga?

—Perquè la pujo a vostè —va dir l'Olalla—. I això és una falta greu que em costa seixanta dies de sou, així que li agrairia que no ho fes servir per canviar de tema.

—El tren para a Vallonga des de molt abans que jo.

—Des de quan?

—Des que el van tancar. Jo visc a la casa de dalt i des de la meva finestra es veu l'andana sencera. En Fermín Aizpún fa onze anys que hi para totes les nits, des del novembre del 2011. Obre la porta u, la deixa oberta quaranta segons, la tanca i se'n va. Onze anys. Jo fa sis nits que pujo; ell fa quatre mil i escaig nits que para per a ningú.

L'Olalla va mirar cap a la cabina, que des de la fila quatre no es veu.

—I vostè no li ha preguntat mai per què?

—L'hi vaig preguntar el 2012. Em va dir que ell tampoc no va signar el full.

El 803 anava a seixanta per la recta de Villaseca. L'Amelia va treure de la bossa una funda de plàstic amb un bitllet a dins, dels antics, cartró taronja amb la vora dentada. No el va posar sobre la taula: el va deixar al palmell obert, cap amunt, i va esperar que el tren passés el pas a nivell de Sotoclaro, que fa un soroll sota el terra que impedeix sentir res durant nou segons.

—El 14 de novembre de 1998, a la sala de plens, hi havia vuitanta-sis adults i una nena —va dir l'Amelia quan va tornar el so dels rails—. La nena anava amb la seva mare i es va passar la reunió sota la taula llarga, dibuixant trens al revers de les convocatòries. Quan vaig passar el full per a les signatures, el va agafar, es va enfilar a una cadira i va escriure el seu nom a la ratlla que quedava. Ocupava dues ratlles, però jo ho vaig comptar com una.

—Amelia.

—El compromís era tornar el dia que anunciessin el tancament i pujar a l'últim tren. Això són vint-i-vuit anys de deute per a algú que encara no sabia dividir. A un adult li pots demanar que se'n recordi; a una nena de nou anys li demanes que se'n recordi i li has espatllat la infància sencera. Així que vaig passar la ratlla aquella mateixa nit i vaig dormir bé.

—Però el bitllet el va comprar igual.

—En vaig comprar vuitanta-vuit. Vuitanta-set són en una capsa de sabates a Vallonga.

L'Amelia li va posar la funda a la mà i li va donar la volta. Al revers del cartró taronja, amb el mateix bolígraf blau de la ratlla, hi havia un nom escrit amb lletra de mestra, i a sota una xifra: Olalla Berruezo, 9 anys.