El Quique va posar la Nerea a la falla i crema a les 22:00

El Quique tenia l’escala recolzada al costat de la falla quan la Nerea va entrar al casal a demanar canvi. Era el 19 de març, la una i cinc de la tarda, i jo estava darrere la barra rentant gots amb la ràdio posada.

La nostra comissió és de les petites. Aquell any no arribàvem a l’artista: el pressupost del taller eren 4.300 euros i a la caixa hi havia 1.100, comptant els 180 de la rifa del pernil. Així que la falla la va fer el Quique. Quique Peiró, 24 anys, aprenent de fuster en un taller d’Alboraia, que es va passar cinc mesos enganxant suro al pati de la seva àvia i pintant-lo amb el que li sobrava de la feina. Vuit figures, sis metres i escaig, plantada el dia 15 a la cantonada, amb el seu cartell i el seu llibret fotocopiat a la papereria de baix.

La Nerea Blasco és tècnica de laboratori i se n’anava l’endemà a Rotterdam, a un contracte de dos anys en una empresa d’anàlisi d’aigües. Ella i el Quique es coneixien des dels nou anys: l’escola, la comissió infantil, la mascletà de les dues tots els dies de març des que van tenir edat per anar-hi sols. Jo vaig arribar molt més tard, quan em vaig posar a servir al casal per pagar-me la matrícula.

Va agafar el canvi, va sortir a fumar i va tornar a entrar amb el cigarret sense encendre.

—Hugo. Vine a veure una cosa.

Al tercer cos, per la part de darrere, on la falla dona al pati de llums i no la mira ningú, hi havia una noia de suro amb una maleta de rodes i una targeta d’embarcament a la mà. Portava els cabells recollits amb un bolígraf, que és una cosa que la Nerea fa des dels catorze anys, i li havien pintat una piga sota l’ull esquerre. A sota, clavada en una post, hi havia una quarteta a mà:

Ella se'n va a arreglar l'aigua del món, que ací ja no li queda res per fer. Ell es queda arreglant la falla del barri i enguany l'ha feta ell, que ningú li ho ha pagat.

—Vull això fora abans de les deu —va dir.

A les deu cremen totes les falles de València. La nostra, a les deu en punt, amb els bombers a la cantonada i mig barri amb el mòbil enlaire. Quedaven nou hores.

El Quique va baixar de l’escala amb el pinzell a la mà i va escoltar la frase sencera sense interrompre-la. La Nerea li va demanar que la tragués. Ell va dir que no.

—No la veu ningú, Nerea. Està mirant la paret.

—La veu el meu pare, que ve a les vuit. I la veu l’Amparo, i la veu la teva mare, i la veu tothom que baixi les escombraries.

—Doncs llavors sí que la veu algú.

Es va ficar al casal a preparar l’esmorzar de la comissió i no va dir res més en tres hores. A les dues vam pujar a la mascletà com tots els dies, tots dos junts, al mateix lloc de sempre, la vorada de davant de la farmàcia, i no es van parlar. Jo em vaig quedar al mig, que és on m’he quedat sempre.

A dos quarts de cinc la Nerea va anar a buscar el Vicent Gascó, electricista, president de la comissió des de fa onze anys, l’home que signa els papers i que cada març es juga la fiança de l’ajuntament. Li va explicar això de la figura. El Vicent es va treure la gorra i se la va tornar a posar.

—I què vols que faci?

—Que la treguis.

—La figura va enganxada al cos. Per treure-la s’ha d’obrir el tercer cos sencer, i el tercer cos és el que aguanta la pancarta. Si obro això, se’m cau la falla a les sis de la tarda i perdo la fiança. —Es va asseure en una cadira de plàstic i es va posar a mirar-se les mans—. I el llibret està imprès des del dia 10. És a dues-centes cases.

—Doncs que canviï els versos.

—Els versos són seus. Jo no dic a ningú què ha de posar sota la seva figura. Això és l’únic que tenim.

El que vaig veure jo des de la barra va ser el barri assabentant-se tot sol. L’Amparo, la del tercer, va baixar a llençar el cartró, es va aturar al pati de llums i va riure amb la mà a la boca. Mitja hora després la mare del Quique va venir al casal a preguntar-me si era veritat. Li vaig dir que sí. Es va demanar un carajillo d’1,50, se’l va beure de peu i se’n va anar sense opinar.

La Nerea va marxar del casal a tres quarts de cinc i no va tornar a aparèixer fins a les set. Va venir amb el seu pare i amb la maleta de debò, la grisa de rodes, que la vam pesar a la bàscula del casal perquè tenia por de passar-se: 22,8 quilos, i el límit eren 23. El seu vol sortia de Manises a les sis i quaranta del matí següent. Ningú al casal li va dir res de la figura, i a aquelles alçades ja ho sabia tot l’edifici.

A les vuit van cremar la infantil, que era un gat amb un patinet i la va fer la filla del Vicent amb dotze anys. A un quart i cinc de deu el carrer ja estava ple. Havien posat la tanca, havien regat les façanes i els bombers fumaven al costat del camió.

A dos quarts de deu la Nerea va creuar la tanca pel costat del pati de llums amb la llanterna del mòbil encesa. Jo la vaig veure des de la barra perquè des de la barra es veu aquell tros de vorera i res més. Vaig pensar que arrencaria la figura amb les mans.

El que va passar és que es va quedar quieta, ajupida, mirant la maleta de suro des de baix.

La maleta estava oberta pel costat que donava a la paret. Per això el Quique l’havia posada mirant cap allà. A dins, pintat petit i amb un pinzell d’un, hi havia el barri: el casal amb la persiana a mig pujar, la barra amb un paio amb davantal que era jo, el campanar de l’església, la farmàcia, la vorada de la mascletà, el gat del patinet. I en un racó, de genolls, un xaval amb un pot de cola, d’esquena, amb una samarreta que jo li he vist posada dues-centes vegades.

La persiana del casal estava pintada a l’altura exacta a què es queda quan s’encalla, un pam torta. A la farmàcia, a l’aparador, hi havia una creu verda de dos mil·límetres amb el tub de dins repassat en blanc. I a la vorada de la mascletà hi havia dues figures: una noia amb el dit a l’orella i un xaval al costat mirant-la a ella en lloc de mirar enlaire.

La Nerea va apagar la llanterna i es va quedar asseguda a terra al pati de llums.

Al cap de sis o set minuts va tornar a creuar la tanca, es va posar al costat del Vicent i li va dir que ho deixés.

—Que ho deixi?

—Que ho deixis.

A les deu en punt li van calar foc per la base, com es fa, i el tercer cos va tardar a caure més del normal perquè el Quique l’havia muntat amb llistó de debò i no amb el que et donen al taller. L’últim que es va veure va ser la maleta, que es va obrir del tot amb la calor i va estar un parell de segons ensenyant el barri a tot el carrer abans d’anar-se’n a terra. Molta gent va fer una foto.

A les deu i vint el carrer feia olor de cartró cremat i els bombers ja mullaven l’asfalt. El Vicent va treure les cadires de plàstic del casal perquè la gent gran s’assegués a veure apagar-se el munt, i la mare del Quique es va asseure a la primera.

A les dotze i vint jo tancava la barra i el Quique escombrava la cendra de la vorera amb el raspall gros, ell sol, com tots els anys. La Nerea s’havia canviat de roba i portava la jaqueta posada perquè el seu pare tenia el cotxe en doble fila.

—Per què em vas posar el barri dins de la maleta? —li va preguntar.

El Quique va seguir escombrant una mica abans de contestar.

—Perquè pesés.