Va ser el seu pare qui va gravar aquelles inicials

Abans: Elsa hereta 96 arnes i onze porten caixes amb llavors d'horts que el seu oncle Ovidio va manar cremar el 1994 i que després va amagar allà.

A l'arxiu agrari de la comarca hi ha una carpeta amb el llom de tela verda i el número 22 escrit a mà. És la que Rosalía Nevado, presidenta de la junta veïnal, li ha guardat a Elsa des que va sentir el que passava amb les caixes. A dins hi caben vint-i-dues arnes sense revisar i un quadernet cosit amb fil.

—Del despatx del teu oncle —diu Rosalía, i hi posa un dit al damunt com qui pesa fruita—. Ningú no l'ha oberta. Ni jo.

Elsa l'obre. La carpeta guarda les denúncies sanitàries que es van presentar l'estiu del 1994, quan el foc bacterià va obligar a arrasar els horts de Sorbeda. Cada denúncia porta el segell rodó de l'agent comarcal —Ovidio Trigo, en tinta blava— i la signatura de l'amo de l'arbre denunciat. Elsa fulleja. La denúncia número quaranta-u porta un nom que li fa mal abans de llegir-lo sencer: Julián Trigo, fructicultor.

Li ho pregunta a Rosalía sense apartar la vista.

—El meu pare va denunciar el seu propi hort?

—El teu pare va denunciar el seu —Rosalía respira pel nas i abaixa la veu—. I ho va fer abans que ningú. El dia 12 de juliol, quan els altres encara no s'ho creien.

En el quadernet cosit, Elsa reconeix la lletra de l'Ovidio: menuda, amb les «t» rectes i les «g» sense tancar. És una llista a dues columnes. Esquerra: els horts cremats, amb el nom del titular i el municipi. Dreta: l'arna i el número on es va guardar la llavor. Allà hi són la perera d'hivern de la casa Vidal (arna 3), la prunera de Cea (arna 6), la noguera de Braña (arna 8). A la línia 41, amb el mateix bolígraf blau, hi ha una anotació diferent:

Julián T. — cirerer silvestre de la Vega — arna 7 — gravar E.T. i any

—E.T. és Elsa Trigo —diu ella en veu alta, sense mirar la Rosalía, perquè necessita sentir-ho abans de creure-ho—. Jo.

Rosalía assenteix, amb la boca tancada. Es veu que fa anys que espera poder assentir a això.

—El quadern el vaig ensenyar a l'Amaro Cid fa ja dotze anys —diu després. L'Amaro és el veterinari comarcal, el que encara ara puja al port cada primavera amb la transhumància—. Em va demanar que no digués res, que ja n'hi havia prou amb el que li queia al oncle. Jo no vaig dir. Ara ja no toca callar.

Elsa torna a la denúncia número quaranta-u. Està datada un dimarts de juliol, dotze mesos després de la Setmana Santa en què ella va néixer. Al marge esquerre, amb la mateixa tinta blava que la firma de l'Ovidio, hi ha una segona anotació amb la lletra minuciosa del seu pare: «Tot l'arbre i tota la fruita. Guardar llavor a la caixa 7. Gravar inicials E.T., any 1994.»

No hi ha cap J. Ni una sola lletra que assenyali l'amo legal de l'hort. Les inicials que en Julián va demanar a l'Ovidio que gravessin a foc en la fusta són les de la seva filla, la que aquell any aprenia a caminar entre els testos i la que —ell ja ho tenia pensat— heretaria un dia les arnes per via materna, quan l'àvia Sofía les deixés.

Elsa sosté el paper amb les dues mans. Mai va sentir el seu pare dir la paraula «hort». Mai li va ensenyar una foto del cirerer. Julián Trigo va morir el gener, als seixanta-dos anys, deixant escrites dues frases al dors d'una recepta mèdica: «Que les arnes les cuidi l'Elsa. Que la mel es vengui al poble.» Cap de les dues tenia sentit fins avui.

—El cirerer el tenien a la Vega —continua Rosalía—. Al costat del camí que baixa al riu. Tres arbres. El teu pare va demanar que es cremessin els tres el mateix dia. No va voler esperar la inspecció: va preferir firmar ell primer.

—Per què? —diu l'Elsa, i li tremola una mica el «per què».

Rosalía li ho explica sense adornaments.

—Perquè si firmava ell, podia triar qui tallava i en quin ordre. I així, mentre un tallava, un altre raspava l'escorça per treure la llavor bona. Els altres amos se'n van assabentar quan ja estava fet. Alguns també van salvar. La majoria no.

Elsa assenyala amb el dit l'anotació del quadern.

—I les inicials les va triar ell.

—Les va triar ell —diu Rosalía—. L'Ovidio li va preguntar si volia gravar les seves, «J.T. 1994», per si algun dia s'havia de reclamar. I el teu pare va dir que no. Que si aquell cirerer sobrevivia a la crema, no era per a ell. Era per a la nena que acabava d'aprendre a caminar per entre els testos de casa.

A fora, al pati de l'arxiu, algú està escombrant amb una escombra de bruc. Se sent el «tas-tas» sec de les serres dures contra la pedra. Elsa tanca la carpeta i no tanca els ulls. Pensa en el cirerer de la Vega, en la Setmana Santa del 94, i en un pare de trenta-vuit anys que s'aprèn una signatura nova per gravar-la a la seva filla en fusta d'arna abans que el foc s'endugui l'arbre.

Julián Trigo va gravar E.T. a la caixa 7 el dia que va denunciar el seu propi hort.